Fa dies que tinc una feina que em permet i al mateix temps m'obliga a estar sol. Son troços de la meva vida.
Estar sol, és una moneda: la cara de tenir temps per mi, i tenir que gastar-lo només amb mi.
Quan falta molt per plegar, el cos es contrau i aguanta estòicament. A mida que s'acosta l'hora de plegar, el murmull del cap es va expandint i sents que el temps és un troç del teu cor sense sang.
Un dia es fa impossible, molts dies t'aporten la capacitat de lluita i de paciència.
Poc a poc, els estímuls de fora es van apagant, i només tens una font, tu mateix.
Sempre m'ha encuriosit saber que passa a les persones que estan obligades a viure tancades: els manicomis, les presons, els hospitals ...
I encara més, aquelles persones que han triat estar soles ...
Un d'aquests dies vaig assitir, amb la meva filla, a un aconteixement al carrer de Sta. Clara de Girona: un joc teatral, una passejada de 7 persones vestides com quan jo era petit, amb maleta inclosa, tot buscant els seus parents entre els vianants!
Els vestits varen fer oblidar les cares, els rictus de les cares desdibuixaren les faccions. No s'assemblaven en res amb les cares dels meus records, es clar que ni ells eren d'aquells temps ni els meus records són realistes ...
La seva presència, va ser una jugada del destí, jo anava a buscar el futur i em vaig trobar amb el passat ...
Jo estava trist, i vaig riure com feia temps que no sentia...
I després d'ells, el món va canviar ...
Un cop més la meva vida està feta troços, el que no sé és si està trecada o com les meves trobades amb la solitud, és una suma de troços ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario