Ja ens val !!

No puc fer esperar la m?quina, si tardes massa en escriure l'entrada, si poses massa lletra, no t'ho aplica.

A troços http://www.tecete.net

Fa dies que tinc una feina que em permet i al mateix temps m'obliga a estar sol. Son troços de la meva vida.
Estar sol, és una moneda: la cara de tenir temps per mi, i tenir que gastar-lo només amb mi.
Quan falta molt per plegar, el cos es contrau i aguanta estòicament. A mida que s'acosta l'hora de plegar, el murmull del cap es va expandint i sents que el temps és un troç del teu cor sense sang.
Un dia es fa impossible, molts dies t'aporten la capacitat de lluita i de paciència.
Poc a poc, els estímuls de fora es van apagant, i només tens una font, tu mateix.
Sempre m'ha encuriosit saber que passa a les persones que estan obligades a viure tancades: els manicomis, les presons, els hospitals ...
I encara més, aquelles persones que han triat estar soles ...
Un d'aquests dies vaig assitir, amb la meva filla, a un aconteixement al carrer de Sta. Clara de Girona: un joc teatral, una passejada de 7 persones vestides com quan jo era petit, amb maleta inclosa, tot buscant els seus parents entre els vianants!
Els vestits varen fer oblidar les cares, els rictus de les cares desdibuixaren les faccions. No s'assemblaven en res amb les cares dels meus records, es clar que ni ells eren d'aquells temps ni els meus records són realistes ...
La seva presència, va ser una jugada del destí, jo anava a buscar el futur i em vaig trobar amb el passat ...
Jo estava trist, i vaig riure com feia temps que no sentia...
I després d'ells, el món va canviar ...
Un cop més la meva vida està feta troços, el que no sé és si està trecada o com les meves trobades amb la solitud, és una suma de troços ...

nou any, nova insistència

Cal tenir ganes d'escriure, cal ser insistent!!
escric i no veig cap cara que em digui què en pensa, és com una maladicció a l'escritura ...
El món canvia, és ple de tot i de tots colors ... Però cadescú de nosaltres no podem canviar ni tant ni tant depressa. Ens quedem en un escaló o altre ...
Les metàfores que utilitzàvem per definir els estats i les relacions, han canviat...
Ara mateix, jo vaig començar el blog, pensant que alguna persona em llegiria i em contestaria!!! el meu canvi era petit.
Quan un no és escriptor i escriu, dona els papers als amics i de seguida veu en la cara de l'altre la resposta. Bé, ja he fet un salt, esperava no poder mirar la cara però tenia l'esperança de llegir un dia qualsevol algun comentari ...
Hi ha dos maneres d'escriure: l'un té quelcom a dir i ho expandeix, l'altre es nutreix de les respotes a la seves petites frases...
Jo sóc dels segons. Però tinc tantes coses per dir, que m'adonc de la necessitat d'escriure amb tècnica diferent.

la industria farmacèutica i nosaltres

Aquest és un link casual i bo: http://www.qnk21.es/index.php?option=com_content&task=view&id=182&Itemid=31&mosmsg=%A1Gracias+por+su+voto%21

bones festes

Des de fa tres mesos treballo d'àngel de la guarda en la construcció del túnel de Bracons. I per això la fotografia d'aquest treballadors, mirant la paret, l'última paret. Darrera 6 metres de terra i pedres, s'obrí la part sur del túnel. Un forat net. Com si s'hagués foradat sense parar des d'una sola punta. L'emoció dels tuneladors, només es comparable al tancament quirúrgic. En general, aquests actes són seguits per una multitud de polítics, petits i grans, de periodistes ...
Aquest cop, dos dies després a la premsa, una nota dèia que el túnel s'acabaria de foradar abans de cap d'any. Quins collons!!!
O és que els de la premsa no diuen les veritats sempre? No han de validar les parides que diuen?
I els polítics? Segurament que pensen que més val no fer gaire fressa!
Si això tant petit, és tractat així. Què hem de pensar de la forma que tracten les coses més grans?

la vaca i jo

Sota el Puigsacalm , una vaca cada matí
ve i em saluda, no em diu res, ni muuu!.
S'acosta, em mira, la miro jo també.
Jo penso, bon dia!!
I amb aquell aire d'haver-me sentit
es gira i continua
Jo, que sol em costa estar
agraeixo la seva mirada.
Ella, que per aborar ha de passar
pel meu costat,
se li'n fot el meu mirar.
I doncs, quin guaitar més interessat
tenim ambdós
jo i la vaca, la vaca i jo
que cada matí ens mirem
i res no ens diem.

en record i homenatge al meu amic Miquel

Quan fa que varem jugar amb la possibilitat de tenir un servei de consulta per correu electrónic? encara no sabiem dir e-mail, els ordinadors eren màquines extranyes i divertides, i ens semblava que ja no hi hauría res més ...
Doncs bé, ha passat el temps i ja molta gent ens ha tret la mà. Com sempre, les ideies ens soptaven a contrapeu i a contracorrent. O anaven per davant del temps?
I tu, ens vares deixar. I jo segueixo aquí. Que la mort no té remei! Hem de viure amb la teva absència, però no sense el record que tants moments em porten a tu.