Aquí també em trobareu ... si es que voleu!!

Toni Carbonell

Crea el teu distintiu

Res és res, ni aquest res és res

Fa dies que no venia per aquí.
Amb la llunyania les coses prenen un caire més íntim, menys estètic.
Pot ser, més personal i menys per als altres ...
Així que un cop més. intentaré fer un cop més...
Parlar, escriure, tenir cura d'un mateix, estem a fi d'any, de l'any 2009 ....
Quants anys han passat?
Quants anys passaran? Abans de que el meu treball interior, tingui un treball fora de mi ?
Que el proper any, ens ajudi a ser una mica més ...
Que els manaires, siguin una mica menys ..
Que la vida ens doni una mica més ...

perdut ...

Fa temps que intento actualitzar el meu bloc que no sé perqué el tinc !!
Algun dia trobaré el sentit i el faré de bell nou

Ja ens val !!

No puc fer esperar la m?quina, si tardes massa en escriure l'entrada, si poses massa lletra, no t'ho aplica.

A troços http://www.tecete.net

Fa dies que tinc una feina que em permet i al mateix temps m'obliga a estar sol. Son troços de la meva vida.
Estar sol, és una moneda: la cara de tenir temps per mi, i tenir que gastar-lo només amb mi.
Quan falta molt per plegar, el cos es contrau i aguanta estòicament. A mida que s'acosta l'hora de plegar, el murmull del cap es va expandint i sents que el temps és un troç del teu cor sense sang.
Un dia es fa impossible, molts dies t'aporten la capacitat de lluita i de paciència.
Poc a poc, els estímuls de fora es van apagant, i només tens una font, tu mateix.
Sempre m'ha encuriosit saber que passa a les persones que estan obligades a viure tancades: els manicomis, les presons, els hospitals ...
I encara més, aquelles persones que han triat estar soles ...
Un d'aquests dies vaig assitir, amb la meva filla, a un aconteixement al carrer de Sta. Clara de Girona: un joc teatral, una passejada de 7 persones vestides com quan jo era petit, amb maleta inclosa, tot buscant els seus parents entre els vianants!
Els vestits varen fer oblidar les cares, els rictus de les cares desdibuixaren les faccions. No s'assemblaven en res amb les cares dels meus records, es clar que ni ells eren d'aquells temps ni els meus records són realistes ...
La seva presència, va ser una jugada del destí, jo anava a buscar el futur i em vaig trobar amb el passat ...
Jo estava trist, i vaig riure com feia temps que no sentia...
I després d'ells, el món va canviar ...
Un cop més la meva vida està feta troços, el que no sé és si està trecada o com les meves trobades amb la solitud, és una suma de troços ...

nou any, nova insistència

Cal tenir ganes d'escriure, cal ser insistent!!
escric i no veig cap cara que em digui què en pensa, és com una maladicció a l'escritura ...
El món canvia, és ple de tot i de tots colors ... Però cadescú de nosaltres no podem canviar ni tant ni tant depressa. Ens quedem en un escaló o altre ...
Les metàfores que utilitzàvem per definir els estats i les relacions, han canviat...
Ara mateix, jo vaig començar el blog, pensant que alguna persona em llegiria i em contestaria!!! el meu canvi era petit.
Quan un no és escriptor i escriu, dona els papers als amics i de seguida veu en la cara de l'altre la resposta. Bé, ja he fet un salt, esperava no poder mirar la cara però tenia l'esperança de llegir un dia qualsevol algun comentari ...
Hi ha dos maneres d'escriure: l'un té quelcom a dir i ho expandeix, l'altre es nutreix de les respotes a la seves petites frases...
Jo sóc dels segons. Però tinc tantes coses per dir, que m'adonc de la necessitat d'escriure amb tècnica diferent.

la industria farmacèutica i nosaltres

Aquest és un link casual i bo: http://www.qnk21.es/index.php?option=com_content&task=view&id=182&Itemid=31&mosmsg=%A1Gracias+por+su+voto%21