sábado, 1 de diciembre de 2012


CARTA ABIERTA AL PRESIDENTE GONZALEZ

Hace unos días escuché un fragmento de un  debate sobre los resultados de las elecciones en  Cataluña,  donde usted participaba. En Internet lo han resumido así:


<< El ex presidente del Gobiern Felipe González y la secretaria general del PP, María DOlores de Cospedal, coincidieron hoy en que si Cataluña quiere celebrar un referendum para la independencia deberia consultar previamente a todos los españoles porque supone "amputar" una parte de su identidad. >>


Ese argumento, con un matiz importante lo comparto. He aquí mi matización:
En una familia ser machista es un error -no se puede condenar a la pareja lo que uno tiene por costumbre propia- en la misma medida que ser feminista –una no puede negar al marido lo que ofrece al amante- los dos necesitan de compañía sumisa.
Los gobiernos centrales  de la democracia española han actuado así, como machistas –incluyendo los que usted lideró- con las autonomías y les salieron compañías contrarias, tanto en Euskadi como en Catalunya, con respuestas diferentes.
Mientras ETA fue activa, el argumento era claro: No con las armas.
Una vez se calma el ruido de sables, CIU recoge el guante i se enfrenta con las urnas al gobierno central.
Y los catalanes, que no somos ni machistas ni feministas, contestamos: No señores del gobierno central , no queremos su maltrato como relación. No señores del gobierno autonómico, no queremos pelea eterna.
Queremos separar-nos al estilo catalán: de común acuerdo.
¿Cree ud. Sr. Felipe que la parte maltratada debe pedir permiso a  la parte maltratadora para largarse de casa?
En el mejor de los casos, la parte mal tratante, de corazón y haciendo un esfuerzo –nunca reconocido- dirá: “¿Ahora, que no tenemos dinero?,¿ ahora que yo estoy en desventaja? , ¿ahora que aún no hemos pagado la hipoteca?¿Que será de mi si te largas? Tu y yo formamos una familia y yo también tengo voto.
 AHORA NO ES MOMENTO PARA DIVORCIOS.
Y como personas autónomas, libres y que vivimos en una democracia que han ganado miles de trabajadores con vidas y esfuerzos renovados, les decimos: NO ES AHORA CUANDO SE DEBEN RABAJAR LOS HUMOS Y DECIR QUE NOS QUIEREN, TENIAN QUE HABERNOS RECONOCIDO DURANTE ESTOS ÚLTIMOS CUARENTA AÑOS QUE LUCHAMOS JUNTOS PARA EL BIEN COMUN.
En fin Sr. Gonzalez, a veces la demagogia enturbia la razón. No creo en un estado de machistas y feministas como herramienta para tapar los trapos sucios de sus dirigentes.
Los catalanes –usemos el idioma que queramos (son muchas  más de dos, las lenguas que se hablan en Cataluña)- usamos las urnas para decir que no seguiremos en la familia española, al igual que el conyugue ejerce su derecho de justicia para separarse de su maltratador.
Nunca hemos dudado de este derecho internacional y los resultados son meridianamente claros: 107 diputados de 135  apuestan por el referéndum. Ustedes podrán decir lo que quieran, pero, los ciudadanos estamos hartos de tanta manipulación instalada en los gobiernos centrales y autonómicos.
Con mis respetos para con su persona, su ideología y su capacidad intelectual, un cordial saludo de un ciudadano que a veces no entiende.

jueves, 31 de diciembre de 2009

Res és res, ni aquest res és res

Fa dies que no venia per aquí.
Amb la llunyania les coses prenen un caire més íntim, menys estètic.
Pot ser, més personal i menys per als altres ...
Així que un cop més. intentaré fer un cop més...
Parlar, escriure, tenir cura d'un mateix, estem a fi d'any, de l'any 2009 ....
Quants anys han passat?
Quants anys passaran? Abans de que el meu treball interior, tingui un treball fora de mi ?
Que el proper any, ens ajudi a ser una mica més ...
Que els manaires, siguin una mica menys ..
Que la vida ens doni una mica més ...

viernes, 20 de noviembre de 2009

perdut ...

Fa temps que intento actualitzar el meu bloc que no sé perqué el tinc !!
Algun dia trobaré el sentit i el faré de bell nou

lunes, 10 de agosto de 2009

Ja ens val !!

No puc fer esperar la m?quina, si tardes massa en escriure l'entrada, si poses massa lletra, no t'ho aplica.

viernes, 1 de febrero de 2008

A troços http://www.tecete.net

Fa dies que tinc una feina que em permet i al mateix temps m'obliga a estar sol. Son troços de la meva vida.
Estar sol, és una moneda: la cara de tenir temps per mi, i tenir que gastar-lo només amb mi.
Quan falta molt per plegar, el cos es contrau i aguanta estòicament. A mida que s'acosta l'hora de plegar, el murmull del cap es va expandint i sents que el temps és un troç del teu cor sense sang.
Un dia es fa impossible, molts dies t'aporten la capacitat de lluita i de paciència.
Poc a poc, els estímuls de fora es van apagant, i només tens una font, tu mateix.
Sempre m'ha encuriosit saber que passa a les persones que estan obligades a viure tancades: els manicomis, les presons, els hospitals ...
I encara més, aquelles persones que han triat estar soles ...
Un d'aquests dies vaig assitir, amb la meva filla, a un aconteixement al carrer de Sta. Clara de Girona: un joc teatral, una passejada de 7 persones vestides com quan jo era petit, amb maleta inclosa, tot buscant els seus parents entre els vianants!
Els vestits varen fer oblidar les cares, els rictus de les cares desdibuixaren les faccions. No s'assemblaven en res amb les cares dels meus records, es clar que ni ells eren d'aquells temps ni els meus records són realistes ...
La seva presència, va ser una jugada del destí, jo anava a buscar el futur i em vaig trobar amb el passat ...
Jo estava trist, i vaig riure com feia temps que no sentia...
I després d'ells, el món va canviar ...
Un cop més la meva vida està feta troços, el que no sé és si està trecada o com les meves trobades amb la solitud, és una suma de troços ...

martes, 8 de enero de 2008

nou any, nova insistència

Cal tenir ganes d'escriure, cal ser insistent!!
escric i no veig cap cara que em digui què en pensa, és com una maladicció a l'escritura ...
El món canvia, és ple de tot i de tots colors ... Però cadescú de nosaltres no podem canviar ni tant ni tant depressa. Ens quedem en un escaló o altre ...
Les metàfores que utilitzàvem per definir els estats i les relacions, han canviat...
Ara mateix, jo vaig començar el blog, pensant que alguna persona em llegiria i em contestaria!!! el meu canvi era petit.
Quan un no és escriptor i escriu, dona els papers als amics i de seguida veu en la cara de l'altre la resposta. Bé, ja he fet un salt, esperava no poder mirar la cara però tenia l'esperança de llegir un dia qualsevol algun comentari ...
Hi ha dos maneres d'escriure: l'un té quelcom a dir i ho expandeix, l'altre es nutreix de les respotes a la seves petites frases...
Jo sóc dels segons. Però tinc tantes coses per dir, que m'adonc de la necessitat d'escriure amb tècnica diferent.